AQUI ES POT ESCOLTAR EL SILENCI
Una de les valls més verges dels Pirineus, la Vall Ferrera (Vall del ferro) es troba al municipi d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà (Província de Lleida). Aquí sembla que la típica arquitectura de pedra, fusta i pissarra ens voldria portar a temps passats, plens d'encant i tranquil•litat.
La vila d'Alins, al centre de la Vall Farrera
Una de les valls més verges dels Pirineus, la Vall Ferrera (Vall del ferro) es troba al municipi d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà (Província de Lleida). Aquí sembla que la típica arquitectura de pedra, fusta i pissarra ens voldria portar a temps passats, plens d'encant i tranquil•litat.
MUNICIPI D’ALINS
Extensió: 183 km 2
Població: 297 h [2009] UTM: 3621 x ; 47123 y
Municipi del
Pallars Sobirà, a la zona axial pirinenca, que comprèn, des del 1927, la
totalitat de la vall Ferrera i del seu annex, la vall de Tor.
Alcalde –
President: Josep Poch
|
Situació i presentació
El
municipi d'Alins, de 183,19 km2, es troba al sector NE de la
comarca. L'actual municipi és formà el 1927, que s'uniren al terme d'Alins els
d'Ainet de Besan, Àreu, Norís i Tor.
La vila d'Alins, al centre de la Vall Farrera
El
terme limita al NE amb França i a l'E amb Andorra, al SE termeneja amb el
municipi d'Anserall (Alt Urgell), al S amb Farrera, al SW amb Tírvia i a l'W
amb les terres de llevant dels municipis de Vall de Cardós, Esterri de Cardós i
Lladorre.
L'eix
natural del municipi és la Noguera de Vallferrera. El terme comprèn tota la
vall d'aquest riu, força muntanyosa. Separen la Vall Ferrera de la Vall de
Cardós la serra de Niarte, el puig de Cassibrós, la muntanyeta de Besan, la
serra de Costuix, el roc d'Ausinsi, la Roca Cigalera, el pic de Baborte i el de
Sotllo. Al sector de llevant s'aixequen el pic de Canalbona, la Pica Roja, el
pic de Baiau, el de Centfonts, el de la Bassera i el de Salòria. Al S hi ha la
serra de Màniga. Al bell mig del municipi s'aixeca la serra de Monteixo.
Els
principals cursos que vessen a la Noguera de Vallferrera són el riu de Baiau,
que ho fa a la capçalera, els barrancs d'Areste, de Sotlló, de Baborte, el
torrent de la Llacuna, el de la Llena, el barranc de Bedet, el torrent
d'Abelló, el barranc de Llosedo, el d'Osé, el de la Muntanyeta, el de la
Bordeta Sansa i el de Sant Francesc, que ho fan per la dreta, i el torrent
d'Aixeus, el barranc de Buscallado i el riu de Tor, que ho fan per l'esquerra.
El riu
de Tor forma una vall secundària a la qual desguassen el barranc de
Vallpeguera, el de Palomer i el de Guerri, que ho fan per la dreta, i el
barranc del Port Vell, el de la Rabassa, el barranc de Boixedo i el de Rialeres,
que ho fan per l'esquerra.
El
terme comprèn la vila d'Alins, cap de municipi, els pobles d'Ainet de Besan,
Araós, Àreu, els llogarets de Norís i Tor, els masos o bordes de Buiro i Virós
i el nucli de Besan. Travessa el municipi una carretera que des de la
confluència amb la Noguera de Cardós remunta la vall de la Noguera de
Vallferrera fins a Alins, on la carretera es bifurca: un ramal, seguint la
mateixa vall de la Noguera de Vaferrera, arriba a Àreu, i des d'aquí, per una
pista, al refugi de Vall Ferrera; un segon ramal remunta el curs del riu de Tor
fins a la població que li dóna nom i des d'aquí continua fins al port de Cabús,
per on s'accedeix a Andorra.
La població
La
població de la vall ha experimentat una davallada considerable. El fogatjament
del 1553 li dóna 51 focs: 14 a
Alins, 4 a
Ainet, 6 a
Araós, 15 a
Àreu, 5 a
Norís i 7 a
Tor. El 1718 tenia 575 h (200 h a Alins, 112 h a Ainet, 37 h a Araós, 126 h a
Àreu, 50 h a Norís i 50 h a Tor), població que havia pujat a 919 h el 1787. Del
1860 en endavant tota la Vall Ferrera tenia 1 401 h (376 h a Alins, 425h a
Ainet i Araós, 484 h a Àreu i 116 h a Tor i Norís), xifra que anirà davallant
en els censos següents: 938 h el 1877, 793 h el 1887, 764 h el 1900 i 729 h el
1920 (aquest darrer any 191 h a Alins, 267 h a Ainet i Araós, 211 h a Àreu i 60
h a Tor i Norís).
El 1927
s'uniren tots els municipis de la vall i s'establí la capitalitat a Alins, i
després d'una lleu recuperació (741 h el 1940) continuà la corba descendent
(635 h el 1950, 567 h el 1960, 355 h el 1970, 345 h el 1975 i 313 h el 1981).
Al llarg de la dècada del 1990 la població seguí la tendència decreixent dels
darrers cinquanta anys. El 1999 hi havia 284 h i el 2005, 248 h.
L'economia
L'economia
ha tingut sempre un marcat caràcter agrícola i, sobretot, ramader. Les extenses
pastures de la capçalera de la vall han facilitat l'explotació des d'antic de
ramats locals, de la gent de la vall o bé, mitjançant els contractes de
conlloc, de ramaders de la Conca de Tremp o de la Noguera i l'Urgell. Fins a la
Primera Guerra Mundial, hi pasturaven també grans ramats de la part del País de
Foix, que arrendaven d'una manera especial els plans de Boet i d'Areste. Encara
s'hi practica la transhumància que aprofita els pasturatges.
Escampades
arreu del terme, especialment en replecs de les muntanyes, hi ha nombroses
bordes com les de Virós, la Muntanyeta de Besan, Crusos, la Rebuira, Buiro,
Costuix, Plau, Parratxi, Bedet i Biscatrós, on s'aturen a la primavera el
bestiar boví i els escassos ramats de cavalls que resten, camí dels prats
d'alta muntanya, i de retorn, al
final de l'estiuada, per consumir l'herba seca segada als prats veïns. No
obstant, el bosc ocupa una gran superfície, al igual que a la resta de la
comarca, tot i que cal suposar que en èpoques passades l'extensió encara era
superior, ja que fornia de combustible les nombroses fargues del lloc, ara
desaparegudes. Hi ha grans masses forestals a l'obac i el solell d'Alins, a
Àreu, al bosc de Virós, al bosc d'Escobedo i a la muntanya
de Norís.
Fins a
la introducció de la indústria lletera i la modernització de les comunicacions
hi predominava la policultura. Madoz explica que a mitjan segle XIX s'hi feia
blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses i algunes pastures, i s'hi
criava bestiar boví, cabrum, mular i cavallí, i sobretot de llana.
Les
terres de conreu són escasses, però cal destacar els cultius de cereals (blat)
i farratge (alfals), destinats a l'alimentació del bestiar. El bestiar boví ha
anat desplaçant als sectors més tradicionals el bestiar de peu rodó i l'oví.
S'ha incrementat la cria d'animals de granja, concretament de porcs i
l'estabulació de vaques per a llet.
Resten
(ara fora de funcionament) petites centrals hidroelèctriques, anteriors a
l'inici de les grans obres hidroelèctriques, d'escassa potència i ús
exclusivament local a Alins, Araós, Àreu i Ainet de Besan. També han deixat de
funcionar els tradicionals molins fariners i les serradores.
El
municipi d'Alins, amb un gran nombre de pobles i llogarets, capelles i bordes,
no té cap indústria pròpiament dita; hi havia hagut una ferreria o fornal, a
Cal Ferrer d'Àreu. Pel que fa a l'oferta d'allotjament, hi ha càmpings, un
hotel i diverses pensions, cases de pagès i refugis com el de Vall Ferrera,
inaugurat l'any 1935, centre estratègic per a fer les innombrables excursions
d'alta muntanya com l'ascenció a la
Pica d'Estats.
ALINS
Alcalde – President: Josep Poch i Carmaniu
La vila
d'Alins (58 h el 2001), situada a 1 048 m, ha gaudit sempre de la capitalitat de
la vall. El nucli s'allargassa prop de la carretera al primer eixamplament de
la vall, amb la presència del majestuós Monteixo al fons; la població s'estén
pel marge esquerre del riu. Al nucli planer hi ha la casa de la vila, enfront
de la qual es guarda el mall d'una antiga farga. Era una vila oberta, no
murada. Un xic més enllà, al peu de la carretera es troba l'antiga església
parroquial de Sant Vicenç, amb una ampla façana de dos vessants molt inclinats.
Va ser totalment refeta tardanament i té la volta barroca amb llunetes; guarda,
en canvi, el campanar romànic a la base, amb arcuacions llombardes a la part
inferior, renovat i amb una coberta punxeguda piramidal a la part superior. Un
xic més amunt es troba el nucli de la Força, del qual el Spill manifest del
vescomtat de Castellbò, redactat el 1519, diu que és “una fortalesa molt bona e
les cases de aquella fan muralla. Emperò fonch esportellada e derribada la
torre o muralla per manament del duch e Cardona, qui vench a sitiar dita
fortalesa e la cobrà del poder dels gascons (1513)”. Al sector de la Força es
destaca la torre quadrada de Cal Coix, grandiosa casa pairal dels Castellarnau,
torre anomenada el Colomer, que fins el 1670 serví encara de presó de la vall.
A
l'altre costat de la riba, en un coster tocant al riu, es troba una altra torre
de defensa dita el Colomer de les Bruixes. Al poble hi ha restes de quatre
capelles sense culte, la de la Puríssima a Cal Coix; la de la Mare de Déu de
Montserrat, la de Sant Roc, la de Sant Ramon, a la Casa Ramonet, un munt de
runa, i als afores del poble la de Sant Martí. Més important era la capella de
Sant Quirze, dita popularment de Sant Quiri, dalt un turonet al SE de la vila,
un excel·lent mirador d'Alins i de la serra de Monteixo. Se'n conserven els
murs perimetrals, amb la porta al N i l'absis, amb restes de les primitives
arcuacions llombardes. El portal d'entrada té una excel·lent volta de pedra
prima i llarga. La població celebra la festa major d'hivern al gener, per Sant
Vicenç i la festa major d'estiu al juny, per Sant Joan.
Camí
d'Àreu, a la part esquerra de la carretera, es conserva una creu de terme, de
llicorella grisa, encaixada en un petit pedestal modern de ciment. És un
medalló, d'uns cinquanta centímetres de diàmetre, que s'ha buidat en forma de creu
amb un Crist clavat. És la més senzilla de les dues que resten a la vall, fetes
als segles XIV i XV, abans molt abundants, les típiques creus pallareses de les
quals es guarden altres exemplars en museus i col·leccions particulars.
ÀREU
Alcaldesa (EMD); Mercè Adrian Enrich
La població d'Àreu (84 h
el 2001) a 1 219 m
d'altitud, és la darrera de les de la Vall Ferrera pròpiament dita. És situada
a l'eixamplament més gran de la vall, davant el majestuós Monteixo, visible un
xic abans d'arribar a la població. La seva església de Sant Feliu i la propera
de Santa Maria de la Torre foren cedides el 1232 a Bernat de Prades,
prior del capítol canonical d'Urgell. Antigament, quan les comunicacions amb la
resta del Pallars eren molt difícils, d'Àreu s'anava vers Auzat, Vic de Sos i
Tarascan, del País de Foix, que disten entre 30 i 50 km d'Àreu a través del
port de Boet o d'Àreu. També és un dels llocs més adients per a emprendre
excursions a les altes valls i estanys de la capçalera de la vall. La seva
antiga demarcació s'estén fins al pic de Sotllo (3 084 m) i la pica d'Estats
(3 143 m).
El poble ha tingut
tradicionalment dos nuclis, el d'Àreu pròpiament dit i el de la Força d'Àreu.
Segons el Spill manifest, “Àreu és la extrema població vers lo comtat de Foix y
és juxta la ribera en lo pla. En lo dit loch és la Força, separada de la vila.
La dita Força és al peu de la costa e les cases fan muralla closa e dins la
fortalesa és la església parrochial e en la sumitat de la fortalesa havia una
torre fort quadrada la qual és stada derrocada. La vila és en lo pla baix, sens
muralla, e y ha altra sglésia y casa de la rectoria”. És la mateixa disposició
actual, bé que la vila és la part més habitada i vital, i la Força, amb
l'església en ruïnes, és un indret turístic i poc poblat.
L'antiga vila, situada en
un pla, és ben formada, amb edificacions noves. La presideix l'església
parroquial de Sant Climent, un edifici esvelt amb un airós campanar acabat amb
la típica coberta de llicorella, piramidal. L'interior té una decoració sòbria
i moderna; conté una notable imatge romànica de la Mare de Déu de la Torre.
Dintre la població, a l'entrada, hi ha també la capella de la Puríssima a la
Casa Cerdà, que conserva un valuós retaule i antigues imatges barroques, i vers
llevant, prop del riu, les ruïnes de l'antiga capella romànica de Sant Joan.
De l'antiga Força d'Àreu,
descrita el 1519, només queda l'església de Sant Feliu, sense volta ni coberta,
antiga parroquial del lloc i l'única encara al segle XIV. La seva disposició és
molt pintoresca, ja que al costat de l'absis, llis, té afegit un mur que forma
un cos sortit, amb una portalada a baix que dóna accés a la porta de l'església
i un ample campanar d'espadanya sobre seu. L'església conserva encara tot
l'antic paviment de petits còdols formant dibuixos geomètrics. És la seu del
Museu de la Serradora i Molí Fariner d'Àreu, inaugurat al principi de la dècada
del 1990. Comprèn una serradora restaurada, un molí fariner del segle XIX i
unes sales on es mostren diferents varietats de fustes i les tècniques amb què
es treballen. El juliol de 2001, s'inaugurà el nou edifici de recepció i
informació de la Serradora del museu. Se celebra la festa major d'estiu a
l'agost per Sant Feliu i la d'hivern al gener per Sant Sebastià.
La Noguera de Vallferrera,
uns quants quilòmetres amunt del poble d'Àreu, a l'indret on s'havia aixecat la
farga d'Escalabié, és embassada, i les aigües són conduïdes per una
canalització que travessa la muntanya
fins a la central de Tavascan Inferior, a la vall de la Noguera de Cardós.
A la part més baixa
de la demarcació d'Àreu, a tocar d'Alins, hi ha en uns prats a l'esquerra de la
Noguera l'església romànica de Santa Maria de la Torre, que ha estat
restaurada. És una edificació de grans proporcions que té la volta esfondrada,
però que conserva la volta de l'absis i un gran portal romànic amb doble
arquivolta i àbac al mur de ponent. És envoltada de notables edificacions que
hom atribueix a un antic monestir, tot i que no n'hi ha proves documentals.
Datada el 1232, la seva imatge es venera avui a l'església parroquial d'Àreu.
ALTRES INDRETS DEL TERME
ARAÓS
Alcalde (Entitat Municipal Descentralitzada): Josep Maria Poch i Tico
Araós
(29 h el 2001) és un petit nucli, a 913 m, a la dreta del riu, un xic enlairat
sobre la carretera, i forma un nucli compacte i esglaonat amb carrerons
pavimentats. Les cases, algunes arreglades com a segona residència, tenen a la
part alta l'església parroquial de Sant Esteve, un edifici romànic tardà, d'una
nau amb absis llis i façana a ponent, amb porta i campanar de cadireta. Durant
la restauració que es portà a terme l'any 1992 foren trobades unes pintures
murals a l'absis que podien datar del segle XVII o XVIII.
Més
interès tenen les restes de l'antiga església dedicada sens dubte més tardanament
a Sant Francesc, que és situada en un altiplà a ponent del poble i que, en bona
part ha estat reconstruïda. És formada una nau a la qual s'entra per un bonic
arc de ferradura, molt pronunciat, format per lloses radials. La petita nau
conserva una filera d'opus spicatum en alguns punts i una porta tapiada. Es
creu que l'arc actual d'entrada era l'arc triomfal d'entrada a un santuari o
capçalera, ara del tot desaparegut. És la resta d'un edifici preromànic.
En un
turó damunt l'església hi ha vestigis de la força.
La
festa major d'estiu s'escau el primer diumenge de setembre i la festa major
d'hivern per Sant Esteve, al desembre.
VIRÓS
Sobe
Araós vers el SE, a 1 250 m
d'altitud, comunicat per pistes amb Àreu i Tírvia, hi ha les ruïnes de l'antic
poblat de Virós; el lloc és ple de grans boscos, solcats per moltes pistes, a
l'ampla raconada que formen la muntanya
del Faro i el pic de Màniga, lloc d'on s'extreia abans molt del material o mena
per a les fargues de la vall. Al lloc ara només hi ha restes de construccions i
alguna borda, prop de les quals s'aixeca l'antiga església parroquial de Sant
Lliser o Sant Lleïr de Virós, totalment restaurada, petit edifici amb un
campanar d'espadanya i portal d'arc de ferradura, obra possiblement
preromànica.
A la
mateixa demarcació de Virós, prop de les bordes de Buiro, sobre Ainet de Besan,
hi ha l'ermita de la Mare de Déu de Buiro o de la Santa Creu. Procedent
d'aquesta ermita es conserva una petita majestat romànica (dita Sant Creuet).
És un edifici d'origen potser romànic.
AINET DE BESAN
Alcalde (EMD): Gerard Bixaconill i Saboya
Ainet
de Besan (35 h el 2001), a 1
008 m d'altitud, és a mig camí entre Araós i Alins, al
peu de la carretera, en un petit eixamplament de la vall.
El
poble antic, l'Asneto o Asnet de l'acta de consagració de la catedral d'Urgell
o de la confirmació de béns de Gerri del 1 163, era adossat al gran penyal
rocós que s'aixeca al N de la vall. Format per un conjunt de cases en blocs
escalonats, amb pallisses al darrere mirant la carretera actual, d'un gran
tipisme, fou abandonat a causa del perill d'esllavissades. No ho fou, però,
l'església parroquial de Sant Julià, edifici totalment transformat, amb un
interior abarrocat i un esvelt campanar acabat en coberta piramidal. Algunes
cases del poble vell han estat restaurades per a segona residència.
El
poble nou es va construir més al centre de la vall, entre la carretera i el
riu. La festa major s'escau el dia 1 d'octubre i la festa major d'hivern se
celebra el 5 de gener; l'1 de maig es fa un aplec a l'ermita de la Mare de Déu
de Buiro.
Una
mica més amunt del poble, al prat de Moles, hi havia una de les fargues més
importants de la Vall Ferrera, dita la Farga de Moles, que donava feina a molta
gent del lloc, fet que explica que l'antic municipi d'Ainet arribés a passar de
les 60 cases habitades i que fos un dels més poblats de la vall (el 1860 encara
tenia 425 h). L'aiguat del 1937 es va emportar tot el que quedava de l'antiga
edificació, de la qual sols resta un tros de l'antic rec que duia l'aigua als
martinets. En acabar-se l'explotació del ferro, al segle XIX, molta gent
d'Ainet sembla que emigrà a França.
Un xic
més amunt d'Ainet de Besan, prop de la barana dbun pont que travessa la Noguera
de Vallferrera, hi ha una creu de terme (segle XV) de llicorella, adossada en
un piló modern de ciment. De la circumferència (uns 60 cm) surten uns petits
braços de creu; té totes dues cares esculpides: en una hi ha la Crucifixió, i a
l'altra, la Sagrada Família.
BESAN
El
poble de Besan (5 h el 2001) a 1
150 m d'altitud, és situat a la dreta del barranc de
Besan, al fons de la vall. S'hi va per Can Felip, una antiga borda convertida
en pairalia que es troba al peu de la carretera, entre Araós i Ainet. Besan era
tradicionalment vinculat a Ainet. És un poblet que conserva l'aparença
tradicional dels pobles pirinencs, amb algunes cases de balconades de fusta.
L'església de Santa Maria és un interessant edifici romànic, allargat i
sobrealçat més tardanament, amb un petit absis llis. Té un paviment de petits
còdols, com moltes antigues esglésies del Pallars, i una notable reixa de ferro
que separa el presbiteri de la nau. Prop del camí que uneix Can Felip amb
Besan, hi ha la capella de Sant Miquel, edifici romànic d'una nau, amb absis i
coberta d'encavallades i llosat.
NORIS I TOR
El
poble de Norís (12 h el 2001) a 4
km d'Alins, és situat entre la serra de Canals i el
serrat de Coll d'Arques, últims estreps de la serra de Monteixo que formen el
barranc de Norís. És a 1 254
m d'altitud. Cal destacar-ne l'església parroquial,
dedicada a sant Serni, un edifici romànic de nau i absis, ornat amb arcuacions
i lesenes llombardes. Té un modern i petit campanar de torre a ponent, amb un
portal rectangular de pas sota seu. La volta i el paviment són recoberts de fusta
(sota l'empostissat conserva el primitiu revestiment de còdols). La festa major
s'escau el 29 de setembre.
El
llogaret de Tor (25 h el 2001) és a 1 649 m d'altitud, a la confluència dels
barrancs de la Rabassa, de Vallpeguera i del Port Vell, pels quals s'escolen
les aigües que formen el riu de Tor, que afaiçona la vall de Tor. És un lloc
enclotat. Les cases formen petits nuclis repartits per les ribes dels diferents
barrancs. El 1513, Pere Tragó en el Spill manifest diu del poble: “Lo loch de
Tor és situat en la sumitat de la montanya, prop lo gran port de Bohet e molt
prop de Gascunya, confini de la vall de Vich de Sos, que és del comdat de Foix.
No és vila closa; sobre lo loch havia una bella torre redona molt fort e
difícil d'expugnar; és estada derribada aprés la apreensió del vezcomdat”.
De la
torre esmentada en el text, dita la força de Tor, només en queda una part amb
un fossat excavat a la roca natural. L'antiga fortificació és feta amb
llicorelles, unides amb morter de calç. Prop d'ella, a uns 1 950 m d'altitud i a uns
vint minuts sobre la població, hi havia l'antiga església paroquial de Sant
Pere (o Sant Piri, en la parla local) de la Força o del Roc, interessant
edifici preromànic arruïnat que deixa veure l'estructura original rectangular,
amb una capçalera semicircular a l'interior; el mur de ponent, amb restes del
campanar, mostra unes perfectes filades d'aparell d'espiga i una finestra d'arc
ultrapassat.
A baix,
a la població, hi ha una altra església, també dedicada a Sant Pere, la parroquial
del lloc, que és un edifici molt antic, amb elements que es poden remuntar al
segle X a la base del campanar, però refeta als segles XI o XII i ampliada i
transformada al pas del segle XVI al XVII. Inicialment —segles XIII i XIV—
apareix dedicada a Santa Maria, però degué canviar d'advocació al segle XV en
unir-se-li la parroquialitat de l'antiga església de la Força, que de sempre
consta com a dedicada a Sant Pere. Santa Maria tenia ja consideració de
parròquia al segle XIII. A Tor, hom celebra la festa major d'estiu al juny, per
Sant Joan, i la festa major d'hivern al gener, en honor a sant Vicenç.
Lluny
del poble, a uns 45 minuts de camí en direcció N i a l'esquerra del barranc de
Vallpeguera, hi ha l'ermita de Sant Ambròs, obra rústega de filiació
preromànica. És l'església més enlairada (2 050 m) de Catalunya.
LA HISTORIA
L'acta
de consagració de la catedral d'Urgell fa esment en aquesta vall de les
parròquies d'Alins, Àreu, Ainet i Virós, les quals, tot i la desconfiança que
ens mereix el document, hi són presentades almenys com a parròquies molt
antigues integrades en el Pagus Terbiensis o de Tírvia, mencionat en els
preceptes carolingis des del 835.
El nom
de Vallferrera apareix els anys 1076 i 1078 sota el domini del comte Ramon V de
Pallars Jussà, al pare del qual, Ramon IV, va correspondre la vall en
l'estranya partició del comtat de Pallars iniciada el 1011. Governaven la vall
per ell el magnat Guitard Isarn de Vallferrera i el seu fill Ficapal, que el
1076 va fer les paus amb el comte Ramon V i digué que tenia per ell
Valdeferrera, excepte algunes dominicatures del comte; aprofitant desavinences
amb Ramon V, el 1086, mentre Ficapal era en peregrinació, els seus germans li
prometeren fidelitat per la Vall Ferrera i els seus castells i viles.
Per
convenis entre els comtes Artau I i Artau II de Pallars Sobirà i el comte Ramon
V de Pallars Jussà es va arreglar aquesta anomalia i al principi del segle XII
la Vall d'Àneu i la Vall Ferrera passaren al domini dels comtes de Pallars
Sobirà, cosa que va permetre a Artau II de cedir el 1113 la Vall Ferrera i el
lloc de Bonestarre al vescomte Pere de Vilamur.
D'aquestes
cessions o fets històrics cal excloure'n el castell de Tor, lligat amb els
dominis de Civís, Aós i les Valls d'Andorra, que des del 1145 consten vinculats
als senyors de Caboet i com a tal dintre ja de l'òrbita del vescomtat de
Castellbò, bé que sense cap intromissió de la mitra d'Urgell, segons es va
estipular en els pariatges del 1278. També la Vall Ferrera passà aviat a
l'òrbita dels vescomtes de Castellbò, que el 1269 l'adquiriren al
cavaller Bernat de Toralla, que en tenia el domini, per poder gaudir en indivís
dels rèdits i la possessió. Com a mostra d'aquest domini, veiem que el 1272 el
vescomte de Castellbò va cedir l'usdefruit en vitalici de la Vall Ferrera al
comte Arnau Roger I de Pallars Sobirà, amb la condició que li prestés auxili en
la guerra que estava mantenint contra el rei de França.
Els
afers dels pactes i les guerres dels Castellbò contra la mitra d'Urgell i
contra el rei, feren que el 1280 el monarca Pere el Gran fes donació a Bernat
de Toralla i al seu fill de les viles d'Ainet, Àreu i Besan i de tot el que li
corresponia a la Vall Ferrera, però abans d'acabar el segle tot tornava a estar
sota la possessió dels Castellbò i fou sotmès a l'administració o divisió del
quint quarter o de Tírvia, segons la descripció del Spill manifest. Des
d'aleshores la Vall Ferrera fou regida per un batlle general i quatre cònsols o
braços de cort, que eren elegits el dia de Sant Maties pel Consell de la Vall.
En
l'aspecte religiós, la vall consta al principi del segle XIV dins el deganat de
Cardós, que incloïa les tres valls: la de Cardós, la Ferrera i la coma de Burg.
El 1314 són esmentades com a parròquies d'aquesta vall les de Sant Esteve
d'Araós, Sant Julià d'Ainet, Sant Vicenç d'Alins, Sant Feliu d'Àreu, Sant
Sadurní de Norís, Santa Maria Sator, Sant Pere Sator i Santa Maria de Besan
ENCICLOPEDIA CATALANA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada